«Fan falta capellans. Això diuen els bisbes, això diuen els diaris, això diuen els sondeigs que es fan a la gent. [...] Després, es parla molt dels capellans, en general per dir-ne mal: es comenta com i de què parlen, quines coses fan o deixen de fer, de què s’ocupen i de què deixen d’ocupar-se. [...] Potser algú arribarà a la conclusió que els capellans són un gran problema per a l’Església. No em sembla que sigui un gran motiu d’encoratjament ni per a qui vol ser prevere, ni per a qui intenta ajudar els altres a esdevenir prevere». Així comença aquest recull de petits articles en forma d’exhortació als preveres, amb l’estil d’un suposat text apòcrif sobre el ministeri sacerdotal. Com si fos sant Ambròs mateix qui s’adrecés al clergat milanès. Amb delicadesa i sentit de l’humor, i un bon coneixament de la vida d'un capellà de parròquia, Delpini va esbossant un model de capellà, de comunitat i Església acollidors i propers a la gent, bons transmissors de l’Evangeli i sense clericalismes. Mario Delpini (Gallarate, Lombardia, 1951) és arquebisbe de Milà des de juliol de 2017. Va estudiar literatura, teologia i patrística i va ser rector del Seminari i professor de la Facultat de Teologia del Nord d’Itàlia. A més a més de la recerca científica dedicada a la literatura antiga i la teologia dels Pares de l’Església, Mario Delpini és autor de diverses obres sobre la vida cristiana, adreçades en particular als joves, amb un estil esmolat i irònic. El CPL li ha publicat, dins la col·lecció Dossiers CPL I la papallona va volar.

Mossèn, quines maneres!