El Concili Vaticà II (1962-65), en la seva Constitució Dogmàtica Lumen Gentium, al número 29, va restaurar el diaconat com un grau de la jerarquia, independent i permanent, i va obrir la possibilitat que aquest diaconat també pogués ser conferit a homes casats d’edat madura. Aquesta renovació, en fer-se realitat a l’Església, ha plantejat una sèrie de qüestions teòriques i pràctiques; una d’elles és la identitat de l’esposa del diaca i el seu paper a l’Església. Aquest llibre tracta aquesta qüestió, amb la reflexió teològica i l’experiència familiar i eclesial, pròpia i d’altres. L’esposa del diaca, com a dona cristiana i com a esposa d’un diaca permanent, ha donat el seu consentiment, absolutament necessari perquè el seu marit sigui ordenat, i l’acompanya, amb amor, esperit de pregària i de servei, en el seu camí cap a l’ordenació diaconal i en el seu ministeri diaconal; en conseqüència, té una identitat, formació i funció específiques a l’Església; viu una experiència eclesial i una espiritualitat pròpia.

L'Esposa del diaca: consentiment i acompanyament