A les pàgines següents, abans d’endinsar-nos en el guiatge de la lectura divina, mostrarem com, en el fons, ja es troba en la redacció mateixa dels textos de l’Antic Testament. En una paraula: l’Escriptura mateixa neix com a fruit de la lectura divina. No cal dir, per reblar el clau, que els autors del Nou Testament, per descriure la persona i l’obra salvadora de Jesús, practicaren lectura divina de l’Antic Testament. Els pares de l’Església es mogueren pel mateix camí i els monjos, tant en l’època tardoromana com fins arribar a l’Edat Moderna, en feren l’eix de la seva vida. El moviment litúrgic del segle XX suposà un apropament a les fonts bíbliques. És en el Concili Vaticà II, amb les Constitucions sobre la sagrada litúrgia i la divina revelació, que s’obre el camí a un amor més gran per la Sagrada Escriptura. I el Sínode de 2008 sobre «La Paraula de Déu en la vida i la missió de l’Església» dona carta de naturalesa a la lectura divina i en descriu les característiques i els valors. Bernabé Dalmau ens facilita aquest recorregut no per donar un simple resum històric de la lectura divina, sinó per copsar-ne millor el valor. Així estarem més preparats per conèixer-ne les característiques i aprofundir-hi.Bernabé Dalmau (Igualada, 1944), és monjo de Montserrat, llicenciat en teologia i dret canònic, expert en litúrgia, director de la revista Documents d’Església i membre del Centre de Pastoral Litúrgica, on darrerament ha publicat diverses obres tant de caire litúrgic com de vida cristiana.

Paraula de Déu, lectura divina